Quan era petita, volia ser metge. Però si ho penso bé, crec que no era per tot el que feia un metge… sinó per l’estetoscopi.
Quan a l’escola ens demanaven un dibuix de “què vols ser de gran?”, jo em dibuixava amb un estetoscopi penjant del coll. Aleshores pensava que només els metges el feien servir —no sabia encara que també era una eina imprescindible per a infermeres, fisioterapeutes i altres professionals de la salut.
Ara, anys més tard, l’estetoscopi forma part del meu dia a dia com a eina essencial per guiar les intervencions de fisioteràpia respiratòria. L’auscultació ens permet identificar sons que ens donen pistes clares sobre quin tipus de tècnica pot ser més útil en aquell moment. Aquest és un resum de com adaptem les intervencions segons el que escoltem:
Què fem segons el so respiratori?
- Cruixits fins (fine crackles): Suggereixen zones amb poc aire i secreció fina. Apliquem tècniques inspiratòries lentes per facilitar l’obertura alveolar, sovint complementades amb utensilis de resistència inspiratòria per afavorir una inhalació més eficient.
- Cruixits gruixuts (coarse crackles): Indiquen presència de moc més dens. Utilitzem tècniques d’expiració lenta, com el FET (flux espiratori controlat), i de vegades dispositius de resistència espiratòria amb o sense oscil·lació per mobilitzar les secrecions.
- Sorolls transmesos a simple oïda: Quan escoltem sons respiratoris sense estetoscopi, pot indicar moc molt mobilitzable. Apliquem directament tècniques d’expiració forçada per ajudar a expulsar-lo.
- Necessitat de desenganxar moc: Quan hi ha sospita que el moc està adherit a la paret bronquial, fem nebulitzacions amb sèrum hipertònic, aprofitant l’efecte osmòtic de la sal que ajuda a extreure aigua de la mucosa inflamada i separar el moc.
- Sibilàncies: Aquests xiulets indiquen que l’aire passa per un bronqui estret. Fem proves per determinar si és degut a inflamació, excés de secreció o broncoespasme lleu per adaptar la intervenció. També podem provar tècniques de drenatge o maneres d’obrir millor les vies aèries.
Aquest enfocament individualitzat ens permet actuar amb més precisió i eficàcia, millorant l’efectivitat del tractament i l’eficiència de la respiració.
És per això que penso que en tot centre mèdic on s’ausculti algú amb sospita de disfunció pulmonar hi hauria d’haver un fisioterapeuta expert en fisioteràpia respiratòria al costat, aportant una mirada complementària.
I igual que ens passa amb infants amb bronquitis de repetició, en les malalties respiratòries cròniques d’adults, l’auscultació també ens pot enganyar. De vegades, el moc està tan enganxat que ni es mou ni fa soroll, i això pot donar una falsa sensació de normalitat. Però que no s’escolti res no vol dir que no hi hagi res a tractar.
És per això que en casos com la MPOC, les bronquièctasis o l’asma, recomanem fer una revisió mensual. És important anar fent els deures i revisant-los. Perquè els petits canvis que es van acumulant sovint no es perceben si els mires cada dia. Però quan passa un mes, sí. És com quan una mare no s’adona de com creix el seu fill perquè el veu a diari, però arriba la tieta i s’exclama: “Ostres, com has crescut!”
Amb la respiració passa una mica el mateix. Per això, aquestes revisions mensuals ens permeten detectar canvis subtils però importants i ajustar el tractament abans que la cosa es compliqui.
I si no hi pot haver una fisio respiratòria al costat, com a mínim… per què no formar millor els metges en aquest tipus d’exploració activa? A la carrera de medicina o a la residència, poques vegades es veu una classe impartida per una fisio. Però a la carrera de fisioteràpia, sí que ens fan classes metges. Potser caldria començar a equilibrar una mica les coses.
L’auscultació no ho diu tot, però ens dona pistes. I quan sabem escoltar-les bé, ens ajuda a acompanyar millor.
Anna Ferran Roig
Experta en fisioteràpia cardiorespiratòria
