Un dels aparells que més sovint es recomanen després d’una cirurgia, o en algunes malalties respiratòries cròniques, és l’inspiròmetre d’incentiu debimètric. És aquell aparell amb tres boletes que s’activen quan la persona inspira i que, d’entrada, sembla molt senzill d’utilitzar.
Tot i això, l’experiència clínica ens mostra que hi ha molts mals entesos al voltant del seu ús i que no sempre és l’opció més adequada.
Què és i com funciona?
Encara que molta gent en digui “espirometria d’incentiu”, el nom correcte seria inspiròmetre d’incentiu, ja que l’objectiu és incentivar la inspiració. El problema del nom és que pot induir a error: hi ha qui, en veure les boletes, creu que cal bufar per fer-les pujar, quan en realitat només s’activen amb una inspiració profunda.
Aquest tipus d’exercici busca que l’aire arribi a totes les regions dels pulmons, millorant-ne l’expansió i ajudant a prevenir complicacions respiratòries després d’una cirurgia o d’una infecció.
Pujar boletes: quan sí i quan no
Els prospectes d’aquests dispositius indiquen que no és necessari pujar les tres boletes. De fet, només se’n recomanen dues, i això en persones amb uns pulmons prèviament sans.
Quan s’intenten fer pujar les tres boletes:
- Es genera un esforç inspiratori molt intens, que no aporta un benefici addicional.
- S’activen sobretot els músculs accessoris de la inspiració (coll, espatlles), i paradoxalment l’aire pot arribar menys profundament que amb una inspiració lenta i constant.
A més, quan la persona té una capacitat pulmonar reduïda (per malaltia prèvia o afectació crònica), pot resultar impossible fer pujar dues boletes. Això sovint provoca frustració i sensació de fracàs en l’exercici, tot i que la pacient estigui fent una feina respiratòria de qualitat.
Quan és útil i quan no?
L’inspiròmetre debimètric té sentit en casos on cal recuperar o mantenir la capacitat d’expansió pulmonar:
- Pneumònia
- Atelectàsia
- Pre i postoperatoris toràcics o abdominals
- Vessament pleural
- Algunes situacions de fibrosi pulmonar (cal valorar individualment)
En canvi, no és apropiat en malalties com l’emfisema. En aquests casos, el problema no és inspirar aire sinó expulsar-lo correctament; per tant, l’estratègia més adequada és entrenar l’expiració lenta, que aconsegueix moure de manera molt més efectiva les secrecions i reduir la sobreinflació pulmonar.
I si el pacient ja sap respirar profundament?
Quan la persona no té deteriorament cognitiu i és capaç d’entendre i realitzar una inspiració profunda i controlada, l’inspiròmetre aporta molt poc.
En aquests casos, l’únic valor afegit de l’aparell és el feedback visual: les boletes pugen quan la inspiració es fa correctament. El feedback vol dir que el pacient té una resposta immediata i visible de si l’exercici està ben fet. Però, més enllà d’això, no hi ha un benefici fisiològic extra respecte a fer una inspiració lenta i profunda sense aparell.
Tot i així, aquest feedback visual sí que pot resultar útil en infants petits, que sense un element gràfic sovint no entenen què els estem demanant.
Alternatives a l’inspiròmetre d’incentiu debimètric
Com hem vist, l’ús de l’inspiròmetre debimètric no sempre és la millor opció. Afortunadament, disposem de diverses alternatives que poden ser més útils segons el context i els objectius del tractament.
1. Inspiració profunda i conscient (sense aparell)
Moltes vegades, la millor alternativa és no utilitzar cap dispositiu. El que realment importa és aconseguir una inspiració lenta, profunda i conscient, adaptada a la capacitat de cada persona.
Quan hi ha una zona pulmonar especialment afectada —com en el cas de les pneumònies—, es poden utilitzar posicions corporals específiques per facilitar que l’aire arribi millor a aquella regió. A l’Inspira’t apliquem molt sovint l’EDIC (Exercici a Débit Inspiratori Controlat), que comprèn una guia verbal i manual i necessita de col·locar el cos en una postura concreta (amb una extensió del braç i una rotació del tronc) per afavorir l’emplenament de la zona pulmonar que volem treballar.
2. Inspiròmetres volumètrics
A diferència dels debimètrics (amb boletes), els volumètrics disposen de dos pistons:
- Un que assenyala de manera aproximada el volum d’aire inspirat.
- Un altre que mostra el flux inspiratori.
Aquest sistema permet incentivar una inspiració sostinguda i de major qualitat, més que no pas un esforç intens i breu.
A més, n’existeixen versions pediàtriques, amb capacitat màxima reduïda (al voltant de 2 500 ml en lloc dels 4 000–5 000 ml dels adults), cosa que fa més senzill per als infants visualitzar i entendre l’exercici.
3. Dispositius de resistència inspiratòria
Una altra alternativa són els dispositius de resistència inspiratòria, habitualment utilitzats per reforçar la musculatura inspiratòria.
S’ha vist que el seu ús no només augmenta la força dels músculs respiratoris, sinó que també té un efecte directe en la reclutació alveolar: inspirar contra una resistència fa que més alvèols s’obrin i participin en la ventilació, millorant la distribució de l’aire dins del pulmó.
Diversos estudis han demostrat que aquests dispositius poden ser més eficaços que els inspiròmetres convencionals, tant en rehabilitació respiratòria com en determinats contextos esportius.
4. Exercicis de mobilitat toràcica
La respiració no depèn només dels pulmons, sinó també de la mobilitat del tòrax, de la columna i dels teixits tous que l’envolten.
Treballar estiraments, moviments d’expansió costal o exercicis combinats de respiració i mobilitat pot ajudar a ampliar l’espai disponible per a la ventilació i facilitar inspiracions més profundes i eficaces.
5. I després de ventilar millor…?
Quan aconseguim una ventilació més profunda, és possible que aparegui la necessitat de mobilitzar alguna secreció que fins aleshores estava adherida. En aquests casos, pot ser útil acompanyar el procés amb expiracions lentes i controlades i, si cal, amb maniobres més actives o tos dirigida.
Ara bé, si no hi ha excés de moc, aquest pas no és necessari i el treball pot quedar-se només en la millora de la ventilació.
En resum
L’inspiròmetre debimètric pot ser útil en contextos molt concrets, però hi ha opcions molt més completes i adaptables:
- Inspiració conscient sense aparell, amb tècniques com l’EDIC.
- Inspiròmetres volumètrics, que prioritzen la qualitat de la inspiració i no només la força.
- Dispositius de resistència inspiratòria, amb beneficis demostrats en la reclutació alveolar i la força muscular.
- Mobilitat toràcica i postural, per donar més llibertat a la respiració.
El més important és individualitzar l’elecció segons la situació de cada persona i els objectius terapèutics, més que aplicar un mateix recurs a tothom.
Anna Ferran Roig
Experta en fisioteràpia cardiorespiratòria
